divendres, 30 de setembre de 2011

El Duero i Toro 30-9-11













Bé, he deixat Valladolid i les terres del vi de Rueda, Pep Fuster, m’he fet uns quant vinets a la teua salut. Ací et posen una tapa elaborada amb una copa de Rueda per 2,50€. Sense comentaris.
Ja fa tres matinades que camine sense lluna i sense llums que et permeten gaudir d’un cel difícil de veure amb tots els estels esperant-te i diguen-te  si n’ets d’insignificant. Val la pena matinar.
Avui anava cap a Toro, però al poc d’eixir el sol he aplegat a Castronuño, poble a la vora del Duero amb un mirador que impressiona, he fet fotos. Ací hi ha uns castros que són cases, túnels i bodegues baix terra. No hi he pogut entrar  en cap d’ells.
Quan arribes a Toro, t’impressiona. De veritat que m’ha sorprés molt. No coneixia aquesta part de la península i m’ha meravellat. Supose que demà a Zamora serà també interessantíssim.

dijous, 29 de setembre de 2011

Medina, no és per a tant- Sieteiglesias 29-9-11





Ahir vaig aplegar va Medina del Campo, sempre que esperes massa et sorprén negativament, la veritat no és el que m’esperava, llevat del castell, clar. En realitat té molts edificis però massa retocats. M’he trobat amb dos dones de Mallorca,han fet quatre etapes i se’n tornen. Ens hem quedat al convent del Carmelites descalços, almenys amb habitació individual. No tenien Wi-fi, tenen connexió directe amb l’Esperit Sant, i no els cal, però jo no m’he pogut connectar.
Avui he vingut fins a Sieteiglesias, un poblet d’uns tres-cents habitants, amb un alberg molt apanyat, afortunadament estic a soles, dins l’ajuntament en una saleta amb dos lliteres amb matalassets d’eixos tan durs...veurem com dormiré.
He passat per Nava del Rey, un poble molt bé
Demà entraré a la província de Zamora, Toro i despús-demà a Zamora, vindrà Ester i estarem un dies junts.
Estic tenint problemes per a penjar les fotos al blog.

dimarts, 27 de setembre de 2011

Dehesa i Arévalo 27-9-11







Ahir vaig eixir d’Àvila, m’ha agradà molt. És una llàstima que Toni Torrenyo no puga penjar els seus comentaris sucosos i sorprenents al meu blog, espere que alguna alma caritativa experta en aquestos menesters li ensenyen a fer-ho, de moment me’ls envia al meu correu, doncs em diu Toni que a Àvila viuen més monges i capellans per metre quadrat que en cap altre lloc del estat. No sabia que conegueres tan bé Àvila.
Ara camine per les deveses de Castella, quan vas en cotxe ho trobes molt bonic, quan camines hores i hores, i està tot segat, ho trobes una mica monòton, però de tant en tant et trobes amb boscos i alguns arbres solitaris.
Avui des de Hernansancho a Arévalo. Aquesta ciutat m’ha fascinat i sorprés, us pose algunes fotos. Em fascina principalment les places porticades, supose que per les nostres terres no abunden. Moltes esglésies d’estil romànic-mudejar , i molt restaurades, algunes, a l’estil Viollet Le Duc , o siga semblen acabades de fer, no saps quina part és original i quina la restaurada, però queda molt bé de totes formes.
Ahir començaren les classes a l’EPA, durant unes hores vaig repassar, caminant, els records dels meus primers dies de classe de cada setembre, és curiós que fins i tot l’any passat, el primer dia davant els meus nous alumnes em sentia nerviós i amb certa timidesa, que desapareixien, en uns minuts. No he pogut evitar-ho n’he sentit una certa nostàlgia...M’he imaginat els meus companys en els seu trajecte cap als mòduls obrint-se i tancat-se les portes, un soroll que supose serà difícil d’oblidar. Una forta abraçada a totes i a tots.
Demà marxe cap a Medina del Campo, una ciutat que no em sorprendrà perquè ja sabem que és bellíssima, us pose el perfil

diumenge, 25 de setembre de 2011

Àvila 25-9-11







Bé, ja he arribat a l’equador del camí, 614,5 km.
Potser és el moment de fer un comentari sobre com va el camí. És una llàstima no ser creient, perquè per a una persona que s’ho crega, com els francesos Michelle i Bernard, crec, ha de ser una cosa molt especial. Per a mi, és una satisfacció d’haver assolit la meitat d'una fita que em vaig marcar un dia sopant amb els meus companys  en el restaurant El asesino de Santiago, quan acabàrem el camí des de Sarria a Santiago: “Quan em jubile faré el Camí sencer des de ma casa en Paiporta. I ací estic, content perquè malgrat que es fa llarg l’he fet prou apresa, i sol. Supose que per a molts de vosaltres la dificultat era més la solitud que la distància. La veritat  que per a mi no és cap problema anar a soles, en realitat ho preferisc, només sent no haver-lo fet amb Ester. Puc dir que és l’única mancança que trobe, la separació d’Ester, encara que vam estar junts a Toledo i la setmana que ve ens veurem a Zamora, la trobe molt a faltar. Ester ha estat, és i, espere serà, la persona que m’ha fet i em fa més feliç, la dona de la meua vida, la persona que m’ha fet canviar la forma de pensar respecte que després de tres anys de relació la química pot ser la mateixa o anar a més.
Ahir dissabte vaig arribar a Àvila cap a la una i mitja, després de més de set hores de caminar. Ara encara que pesat, ja no fa calor, en realitat fins a les nou del matí passe fred, trobe a faltar fins i tot els guants la temperatura ronda els deu graus i, curiosament abaixa a les nou. M’he instal·lat a un hotel bonic la Sinagoga, només té finestres a la teulada és una andana, però àmplia i còmoda. La ciutat és molt bonica i espectacular no tant, per a mi, com Toledo, però les muralles i la gran quantitat d’edificis esglésies, catedral... és impressionant.
Avui diumenge he recuperat forces (veure foto del Xuleton d’Àvila) .Demà eixiré a Hernansancho. Supose que seran uns poblets molt xicotets que hauré de dormir a refugis un tant cutres, però és el Camino...

dissabte, 24 de setembre de 2011

Lluna minvant 23-9-11





Són les set del matí, estic pujant el port del Arrebatacapas, la lluna està minvant, en tres dies no la veuré, hi ha alguns núvols, però es veuen tots els estels, hi ha un gran silenci, dels pocs que he tingut fins ara, doncs quan no són els cotxes o els tractors, són màquines, fàbriques... ara ni els gossos, de tant en tant sent el camió del fem abaix a Cebreros. No fa massa fred, fresqueta diria, però no em fa nosa el polar, camine sense bastons i amb la llanterna. La pau és total, de matinada és un altre camí, no el canvie. Poc a poc comença a clarejar, faig fotos, no sé si eixiran, però per si de cas, poc a poc comencen els ocells a despertar i comença la festa de xiulits, entre dos clarors... ,em revé l’Estellés, el cel es posa preciós, hi ha uns celatge amb tons grocs, més fotos espere que ixquen, per aquests moments s’ho val, matinar.
Ahir, dijous vaig fer San Martin-Cebreiros, em vaig endinsar en Castilla-León, a Àvila, viatge molt bonic i més suau llevat dels darrers tres quilòmetres, que eren costera amunt forta. El poble res d’especial. Afortunadament em vaig allotjar a un hotel, El Castrejón, amb preus especials per a peregrins, una habitació que era el doble de l’apartament del meu germà a Montmartre. Això m’ajudà  a reposar-me, sobre tot el dinar i sopar amb un vinet de la casa del mateix Cebreros que em va entonar d’allò més.
Avui, la pujadeta que vos he descrit abans i només 17km, però entre pujades i baixades els dits dels peus semblen un mostrari de colors de pintura d’ungles. A les onze i quart he arribat a San Bartolomé de los Olivares, gent molt acollidora. M’he instal·lat  a l’alberg municipal. Net i amb tres lliteres, al primer pis del centre de salut. La dutxa a un altre edifici. Acabant de dutxar-me, toc,toc, els francesos que van darrere meu. Què vol dir això? Que una altra nit a dormir com les gallines i a sentir els ronquits en francés que sonen més melodiosos. Hem dinat junts al bar del poble amb un vinet dels que fa malbé la gaseosa , com diria el meu company Miguel, però un arrosset amb peix casolà molt bò. Ara són les sis i... ja estan preparant-se el sopar. Jo supose que me n’aniré al carrer a veure si puc solucionar el problema que tinc amb la connexió d’internet i l’ordinador.

dimecres, 21 de setembre de 2011

Per a no oblidar 21-9-11

Abans que res explicar el que em passà anit.
Se m’havia oblidat les delícies de compartir amb més gent un alberg  per a grups. Com els francesos es giten d’hora, vaig fer un esforç i me’n vaig anar a sopar a les 8,30 hora quasi de berenar. A les 9,30 entre a l’alberg i veig amb sorpresa que les llums estan apagades.  Un nou pelegrí estava gitat al meu costat sentint la ràdio, despert, espanyol. En silenci li vaig dir bona nit. Els francesos ja dormien. Lògicament amb la llanterna, no he pogut més que preparar-me la motxilla, posar-me la ràdio i intentar dormir: a les 10 de la nit!!!  De matí per suposat a les 5 ja estava despert. També amb la llanterna fiu totes les operacions matutines en silenci i vaig marxar plantejant-me si  anava a tornar a compartir alberg. (mentre estic escrivint m’han cridat: Felix, els francesos que estan al mateix hostal, per dir-ho d’alguna manera, que jo, Hem estat xerrant un ratet)
L’etapa d’avui inoblidable si veieu el perfil que vaig penjar ahir, l’etapa era dura però no massa llarga, 26,5 km. A les 8 ja estava intentant desdejunar a Almorox, poble més interessant del que pensava. Parlant amb un senyor sobre el camí m’exp`lica que ell ja l’havia fet. Em recomana que no vaja pel camí de Santiago fins a San Martin, que ell ho ha fet per la carretera. I jo què faig? Que havia de fer, escoltar a una persona de la zona, caminadora i expert en el camí? Doncs no, el Fèlix prefereix anar pel camí. Greu error. Quan ja portava tres hores de camí ( si hagués anat per la carretera estaria aplegant) Comencen les penúries, això sí, el paisatge preciós, obrint i tancat portes per al ramat, passant junt a les vaques que em miraven com diguent “on va aquest boig”. Tot ple d’alzines i pins, pujades, tot el camí de pujada des que vaig eixir de bon matí, ara les pujades molt fortes barrejades amb baixades molt fortes, jo pujant i abaixant a quatre grapes, els bastons també compten, i girant cap a la dreta, ara a l’esquerra, sempre seguint les indicacions del beat que dissenyà el camí ( jo l’obligaria a fer l’etapa a genollons) Desfet, cansat, amb els dits dels peus adolorits de les baixades, (Senyor, si vols alguna cosa, digues-m’ho, per favor, no sé, una telefonada, un mail, però no em castigues així. Què voldrà el nostre senyor de mosatros? ) Quan ja era una hora avançada em trobe un cartell amb indicació: 6,2km 1h 30 m. Déu meu. Continue pujant, abaixant, què bonic el paisatge! Quan ja feia una hora i vint des del cartell em trobe un altre: 4, 10 km 1h 10m. En eixe moment, quan jo pensava trobar-me el poble i no el cartell, a més d’en recordar-me del dissenyador de la ruta, pensant si trobe un helicòpter me’n vaig a ma casa. I mentres continue  pensant i en avió no haguera arribat abans a Santiago.  Per no fer-ho més llarg, a les dos i mitja arribe a l’hostal. Em comenta l’hostaler que el majoral d’una de les finques que tenen obligació de deixar passar, s’ha dedicat a canviar els senyals i pintar-ne de grc per a què la gent no passe per la seua finca!!!
Ara, ja descansat i més tranquil, però encara molest, puc dir que és, possiblement, la pallissa més gran que m’haja pegat mai... però demà seguiré a Cebreros.





He anat a veure els toros de Guisando, Montse i Toni, els vegereu aquest estiu. Estan a la província d’Avila.                                                                                                                                                                               

Torrijos-Escalona

El paisatge ja canvia més, la calor no és tan forta. De bon matí fa fred, Ja m’he posat un polar i no me l’he llevat fins les 10 del matí. Els pobles que em trobe són realment bonics, sobre tot Escalona.
No he pogut trobar habitació a l’únic hostal i m’he estrenat a l’alberg municipal que és una gran classe desocupada a l’escola. M’han atés molt amablement tant la directora com les netejadores. No està mal, lliteres i lloc per a quatre persones, una dutxa i un vàter. A mitjan dutxa, han vingut la parella de francesos que em vaig trobar  arribant a La Roda, Michelle i Bernard. Em diuen que porten molts dies seguint les meues empremtes.
O siga que estem compartint habitació.
El camí d’avui ha estat bé, m’he posat en pla fort i he arribat una hora abans del que havia previst, però cansat doncs el poble està sobre un turò i la pujada, al final de l’etapa, forteta.

Demà, pujada forta, abandone Toledo i entraré d’arrapa-i-fuig  a la Comunitat de Madrid, per abandonar-la al dia següent   



He hagut de travessar un xicotet rierol i m’he descalçat, l’aigua estava fresqueta, he recordat la banyada de peus de l’anterior camí de Santiago on ningú aguantà més de 30 segons els peus dins l’aigua...excepte el meu company Antonio que estigué més d’un quart d’hora, insensible al dolor...M’ha anat molt bé.

dilluns, 19 de setembre de 2011

Toledo-Torrijos 19-9-11





Bé, aquest cap de setmana ens ho hem passat moooolt bé, per supost han estat dos dies de descans que els meus peus en particular i el cos en general m’ho han agraït .
Van arribar dissabte cap a migdia, Ester, Pep,Empar, Pepe i Rosa;  jo ja havia arribat divendres a migdia, com ja ho havia escrit. Vam veure bona cosa de monuments, sinagoga, mesquita, catedral, l’hospital de la Santa Cruz,... i passejades amunt i avall...també anàrem a veure la segona part del concert de jazz a la porta de la catedral.També és de destacar el dinar i sopar de dissabte. Dinarem a l’asador Palencia, molt agradable el lloc preciós i el menjar molt variat ho tastàrem quasi tot i ben regat amb un vi de la terra boníssim, vam prendre nota de la bodega. El sopar estigué millor, el lloc, un soterrani mot bonic i el sopar extraordinari. És diu la Abadía, si aneu a Toledo no us el perdau.
Us pose unes fotos. Marxaren cap a Paiporta i Torrent la vesprada de diumenge. Ha estat una visita molt agradable.




Aquest matí he mamprés el Camí, com de costum m’he alçat a les 5 he preparat la motxilla, ara amb més pes, doncs l’Ester m’ha dut roba per a la fresqueta de la matinada i unes botes més potents, també més pesades, i a caminar...
El camí ha variat molt pujades i baixades suaus, conreus més diversos, alfals, dacsa, blat, raïm, oliveres,.. He travessat un riu amb aigua, el Guadarrama, que desemboca  al Tajo a menys d’un quilòmetre d’on he esmorzat. Els poblets molt bonics, sobre tot Torrijos amb un palau enorme i una colegiata impressionant i sorprenent. Per suggerència de Pepe  vaig a posar el perfil de la ruta, ell deia que posara el mapa però per cada etapa hi ha tres o quatre mapes molt detallats i no és fàcil posar-los. He fet una foto amb macro espere que es veja bé.
També he fet avenços i canviat els textos d’origen del blog al català, jo a soletes, sense ajuda.