dimecres, 19 d’octubre del 2011

Agraïments i suggerències 19-10-11


Bé, això ja s’ha acabat, han estat més de mes i mig i 1202,5 km, més o menys. No sé si tornaré a fer-lo. Ara em ve a la memòria l’any 92 que anàrem Feliu, Sira i jo en bicicleta des de Paiporta a Sant Cugat o siga a Barcelona, quan arribàrem a casa del meu germà Jerto, després d’una bona costera i una etapa de més de 50 km, la Sira, se’n baixà, de la bicicleta, me la donà i em digué, ja en tinc prou de bicicleta... Doncs jo ara també dic: ja en tinc prou, de Camino. El meus companys del Camí diuen que d’ací a uns mesos, quan estiga al sofà de casa tranquil·lament, m’entraran les ganes de fer-ne un altre. No ho sé, però sí sé que si el faig serà amb etapes curtes i intentant anar al meu aire i amb l’Ester.
Vull agrair els que meu anant seguint en aquest blog, i m’heu anant animant, bé en comentaris al mateix blog, mails i telefonades.
També he d’agrair a l’Ester que m’ha donat suport moral i...diguem que assistencial. Les visites d’Empar i Pep, Rosa i Pepe.
Als meus companyes i companys de feina per l’estància al Parador i el suport continuat.
A la meua motxilla que s’ha portat molt bé, als aparells electrònics que han fet la seua tasca: e-book, ordinador, mòbil.
Als qui m’han acompanyat tot el viatge sense veure ni papa, els meus peus i els seus acompanyants els dits, que els he massacrat prou, i m’han respost de meravella. Estan lleugerament destrossats.
Al Pep i al Feliu per ajudar-me amb el començament d’aquest blog.
He tingut molta, moltíssima sort, per l’oratge, que no ha plogut ni un sol dia (increïble) No m’he posat malalt, ni un sol maldecap, ni refredat, ni mal d’esquena (malgrat els catorze quilos de pes) No he perdut res, no he tingut cap problema amb ningú, sols dos bacs al principi i a Lalín, ja quasi al final, sense conseqüències. Serà l’espíritu del Camino?
He aprés moltes coses, a com preparar la motxilla, sí Maribel, deuria haver-te fet cas. I a que quasi tot es pot fer, tan sols cal proposar-s’ho, ara que això jo ja ho sabia, qüestió de cabuderia.
He fet tres bons...diguem que companys amb qui supose que mantindrem la relació.
Al meu amic Rafa Soneira, per la seua amistat i per l’acollida a sa casa de Santiago.
Com a bon valencià que sóc, ara que ja he fet el Camí, ja sóc un mestre del camí, qui necessite assessorament, sols ha de demanar-me’l, bé mestre, mestre, no ho sóc, també tinc sang catalana per ma mare, però intentaré donar les meues  suggerències que són producte de la meua experiència i el que he anat aprenent de les meues companyes i companys del Camí tant els d’ara com els de fa tres anys, Maribel, Pere, Edu, Antonio, Raquel, Manolo...
Una abraçada a totes i a tots.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

C’est fini. Santiago 17-10-11







Ahir, vaig arribar sense novetat, content i descansat, malgrat les pujades i baixades, no les notava, de sobte em vaig sorprendre perquè la darrera pujada a la praza do Obradoiro la feia tatarejant cantant sota la pluja. L’etapa tranquil·la, a soles, ho vaig agrair, mirant el cel a les onze per si veia l’avió d’Ester, com estava tot emboirat, portem quasi deu dies d’incendis, no vaig veure cap avió. Em telefonà Ester, problemes amb Ryanair, ens han destrossat la meua maleta. Arribe tot sol a la catedral, i...m’emocione, sóc un sensibler... m’imagine com m’hagués sentit als catorze anys quan m’ho creia tot i veia al nostre senyor resplendent en l’hòstia; és emocionant  veure tots els peregrins fent-se fotos abraçant-se notes qui ha fet cinc dies i qui quaranta, un peregrí em fa dues fotos per al blog. I me’n vaig cap al parador, el peregrí: qué ¿a dar-se una alegria?
Ester arribà cap a la una. Una vegada dutxat ens anàrem a fer el ritual: visita a la catedral, per enèsima vegada, sempre és un plaer veure-la. Ja no hi havia quasi ningú, sense cues férem la visita al Sant i l’abraçada que li vaig prometre a ma mare i al meu germà Santi que li faria de la seua part, i em vaig fer una il·legal foto, els capellans ho prohibeixen quasi tot. Després ens aproparem a l’oficina del peregrí, per veure l’horari i sorpresivament era obert, i em feren la Compostel·la, ací ens emocionàrem els dos, el meu nom en llatí Felicem Michaelem Sempere Securum, em vaig adonar que m’havien posat la m a Securun, anava a dir que me la corregiren però feia més llatina am la m i ho vaig deixar.
Per la vesprada, després de dinar i del reposo del peregrino..., ens trobàrem amb el nostre bon amic Rafa, i començarem les nostres vacances a Santiago, que ens quedarem fins el 28 on anirem a Oporto a trobar-nos amb els nostres amics Empar, Pep, Carmeta, Mario, Imma, Carles i Andreu. Fins el dia 1 de novembre no tornarem a Paiporta .
L’amic Rafa ens ha preparat una excursioneta de cinc hores per la zona del seu poble, Cariño al cap Ortegal, pecata minuta.
Bé, això s’acaba, només em resta posar un altre escrit de conclusions d’aquesta experiència que per a mi ha estat mot gratificant.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Bandeira-Outerio 16-10-11






Bé, aquesta és l’última nit abans d’arribar a Santiago, demà la darrera etapa, tan sols 16 km amb pujades i baixades suaus. La d’avui també ha estat molt tranquil·la, he arribat a la una i només estem tres, un,  l’alemany Peter, a un alberg acabat d’estrenar, molt bé. Estem enmig del camp envoltat per boscos d’eucaliptus, encara no n’havia vist cap, sols a la província d’A Coruña, que he entrat aquest matí. No he dinat quasi res, a Ponte Ulla m’he fet una cervesa amb un bon tros d’empanada i ara una llandeta d’ensalada i les restes de nous. A un km hi ha un restaurant, aniré a sopar. Ara a descansar, escriure un poquet, llegir...

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Lalín-Bandeira 15-10-11






Més que caminar avui m’he permés el luxe de passejar, parar-me, mirar, fer fotos sense presses i gaudir més de l’entorn. Pocs quilòmetres però en quant ixes de les carreteres sembla que estigues lluny de la civilització. He eixit a les 8, encara de nit i amb prou de fred, polar, guants, barret,... i les cames fresquetes, pantalons curts. Continuem amb els castanyers, n’hi ha d’impressionants, foto. He passat pel ponte romano que és medieval molt bonic, sobre el riu Ulla-Deza, he fet un vídeo però l’he gravat de costat, no sé si quan torne seré capaç de girar-lo, penjaré algunes fotos de moment.
He acabat a la una i mitja amb prou calor però suportable. M’he quedat a un hostal que està bé. No tinc wifi a l’habitació però estic a la cafeteria que sí n’hi ha.
M’acaba de telefonar Louis, ja han arribat a Santiago i demà se’n van a Fisterra, he quedat per a sopar dijous a Santiago.
Demà arribaré a Outerio. Ja fa olor a final...

divendres, 14 d’octubre del 2011

Cotelas-Lalín 14-10-11





Aquesta etapa ha estat la darrera llarga, 31 km, les tres que resten són de 18, 19 i 16 km.
He tornat a anar a soles, amb els meus pensaments, arreglant el món, i a la meua. No sé si és perquè el cos ja s’ha acostumat, si per la proximitat del final o per totes dues, però ja no em canse com abans, continuen les pujades i baixades però més suaus, molts trams per la carretera però passa un cotxe cada vint minuts, el silenci és quasi total. Vas travessant petits poblats, cases de pedra més de la meitat amb el sostre caigut però els murs aguantant, trobe moltes fonts, rierols i boscos de roures i castanyers, muntonades de castanyes per terra, sembla que no les cullen. M’he desviat dos quilòmetres per anar a Lalín, gens interessant, molt gran. Però casa si, casa no, en venda o en lloguer.
Demà vaig a Bandeira no sé si a l’alberg o a un hostalet. Ja veurem.

dijous, 13 d’octubre del 2011

Xunqueira-Ourense i Ourense-Cea-Cotelas









Xunqueira-Ourense 12-10-11
Ahir eixírem els quatre junts cap a Ourense, etapa curta i una miqueta avorrida per la carretera i el polígon industrial, de seguida ens trobarem a Jesus el malagueny, acabàrem junts i a dos-cents metres de l’alberg ,com ell continuava a soles, ens convidà a una picadeta de polpet amb cerveses i ribeiro. Ja no dinàrem. Jo em vaig quedar a l’alberg descansant i a les set, després de donar un tomb pel centre, ens anàrem a sopar. Molt a gust com veureu a la foto, i de seguida a les 10 corrents cap a l’alberg perquè el tanquen. Arribàrem justets, però ens anàrem a fer-nos uns gin tònic amb ell, Carlos, un xaval molt agradable i estiguérem bevent i filosofant fins les dotze. Va estar molt bé. L’alberg estava al costat mateix del cementiri, si per la finestra treies la mà tocaves els nínxols. Hi ha foto
Ourense- Cea- Cotelas 13-10-11
Avui també hem eixit els quatre però com ells volen doblar per aplegar diumenge, jo m’he quedat a Cotelas, a un baret molt simpàtic que té dos habitacions molt aseades i amb bany, wifi, tv,... per 15€. Ara soparé i demà continuaré cap a Lalín 31 km ja queda molt poc, hagués pogut aplegar diumenge perfectament, però com l’Ester arriba dilluns de matí i hem ajornat un dia l’entrada al Parador, preferisc anar més tranquil.
Ens hem acomiadat, amb emotivitat, sobre tot  amb Louis, ja que hem anat junts sis dies. Hem quedat que dimecres o dijous, quan tornen de Fisterra, quedarem a Santiago per a sopar. La veritat és que ha hagut una molt bona relació. Ara, fins a Santiago, tornaré a anar a soles.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

A Gudiña-Laza 10-10-11







Ahir ens férem una etapa dura, Louis i jo, cap a les 11 paràrem a esmorzar un bon etrepà de formatge i xoriç amb una botella de Ribeiro, mentre ens el preparaven em vaig ficar els peus a un riuet amb aigua molt fresqueta perquè amb les pujades i baixades tinc els dits del peus fets pols. Què bonic és això, i l’esperit del Camino, crec que quan més pateixes més esperit. Jo veig que ací cadascun fa la seua, però tots parlen de l’esperit del Camino. Jo dec tindre moooolt d’esperit perquè me les estic passant prou canutes, he deixat de contar les muntanyes que estem passant. Són desnivells de 300 a 500 metres en cosa de sis quilòmetres i clar et vas trobant a peregrins i et van avançant peregrins. Certament, sense bromes el paisatge és espectacular, sort d’això, a final ens hem trobat amb Marie Ange, Sebastiàn i un malagueny, Jesús, que va més per lliure que jo, però parla pels colzes. A les quatre i quart, desfets, sobre tot jo, arribàrem a Laza, no és massa bonic. Férem els  35,4 km en nou hores i mitja, quin espíritu... Després ens menjàrem el sopar entre el grupet dels quatre i s’afegí un alemany sabut que és perdé per la muntanya i arribà a les vuit i mitja literalment K.O.  i ens donà llàstima i el convidàrem.
Laza- Xunqueira de Ambía 11-10-11
Una altra pallissa però una miqueta menys temps des de les set fins a tres quarts de quatre, 34,5 km i alguna muntanya menys que ahir. Sembla que fins a Santiago s’han acabat les pallisses al menys per a mi que vull arribar dilluns, els meus companys doblaran dijous per arribar diumenge i algú dissabte, el espíritu... ot molt bé els meus dits com sempre cada un d’un color i recordant-me contínuament que existeixen.
Estem fent el sopar, un bullit, ensalada i un bon vermut de conserves... acaben d’entrar els dos alemanys diguent-nos que han sopat de meravella cérvol,... nosaltres al bollit, el espíritu està latent en l’ambient, ens eixirà una àurea a la coroneta.
No tinc cobertura i no puc enviar aquesta plana fins demà des d’Orense.  

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Lubián i A Gudiña 8 i 9-10-11







Ahir vaig eixir de Puebla de Sanabria de matinada i em vaig equivocar vaig caminartres km cap a Portugal, al tornar em vaig trobar un peregrí que no trobava l’eixida, Louis Pasquin, un francés de Corcega que viu ba Marseilla de 68 anys, pura fibra, També ve de València, i com tots els estrangers que venen pel camí de Llevant és el quart que fa. Vam anar junts tot el dia a les pujades jo notava que m’esperava, que l’alentia, li vaig dir que no es preocupara que podia anar avant al seu ritme. No sols anàrem junts sinó que hem xerrat molt i de moment anem junts a tot arreu. A mi m’ha anat molt bé perquè dos dies caminant en companyia no ho havia fet encara i a més anava a “rebufo” com fan en les carreres de motos. Hem pujat el port de Pedornelo,  He seguit el seu ritme, estic bé no em fa mal res, supose que la proximitat del final t’ho fa tot més fàcil.
De matinada fa molt de fred, em pose els dos polars, pantalons llargs, guants i fins les 10 no comence a llevar-me roba.
El poblet de Lubán és molt xicotet, la botiga de vacances, el Bar Javi obert, un malasombra que només ens feia entrepans de fiambre per dinar i sopar, ens férem un per dinar i buscant pel poble vam trobar una dona Reyes que ens donà  creïlles, cebes, carabasseta, pimentons, tomaques i oli, no ens volgué cobrar res perquè deia que era de la seua horta, una veïna ens vengué sis ous per un euro i ens regalà mig pa. No vejau el sopar que ens férem per a quatre, s’afegiren una francesa d’illa Reunion, Marie Ange i un salmantí, Sebastián que viu a Barcelona. Bollit, truita de verdures i castanyes torrades amb dos botelles de vi negre de la zona. Estigué molt bé, us pose una foto encara que està una mica fosca.
Avui ens hem vingut Louis i jo, cap A Gudiña, la pujada molt forta, però molt bonica, al principi de nit, hem eixit a les 7, després fent-se de dia entre falgueres i castanyers fins dalt la carena on estava el límit de Zamora i l’entrada a Galicia, una marca indicava que resten 212 km fins a Santiago, encara que la guia diu que 229.
Com no havíem desdejunat, a l’arribar a un poblet que hi havia bar, i ja estàvem en Galicia ens hem fet un homenatge: polp a la gallega, un entrepà de pernil amb una botella d’Albariño fresquet i uns cafés. Louis s’ha apuntat el nom del vi que no coneixia. La baixada s’ha fet pesada perquè en realitat eren pujades i baixades i hem arribat quasi a les tres amb molta calor, ens hem quedat a l’alberg, està molt bé i ens hem tornat a trobar la mateixa gent que venim des de la Puebla.
Demà supose que anirem també junts no sé que faré perquè la ruta pinta mal, llarga i trencacames.

divendres, 7 d’octubre del 2011

Puebla de Sanabria 7-10-11







Això ja és altra cosa, a pesar de les pujades i baixades, dos coses importants, el paisatge: castanyers, roures, pomeres, alzines,... els castanyers en plena producció, n’he collides unes quantes, amb punxada als dits incloses. Fins i tot he vist un cèrvol de lluny.  L’altra és la temperatura, fins migdia no em lleve el polar, i molta ombra, estic encantat i camine més content que fa quinze dies. El de la foto és l'anglés Faysal.
Arribar a Puebla de Sanabria ha estat una sorpresa, sabia que era bonica però és més que bonica, està ben conservada i passejar-se per aquests carrers és un encís. Vos la recomane.
M’he instal·lat a un hostal, banyera,... i bon menjar, m’he quedat amb les ganes de menjar-me un arròs a la zamorana.
Demà tinc una etapa pesada més de trenta quilòmetres i pujades de 900 a 1300 m d’alçària, i després baixada a 1000 m.