Àvila 25-9-11

Bé, ja he arribat a l’equador del camí, 614,5 km.

Potser és el moment de fer un comentari sobre com va el camí. És una llàstima no ser creient, perquè per a una persona que s’ho crega, com els francesos Michelle i Bernard, crec, ha de ser una cosa molt especial. Per a mi, és una satisfacció d’haver assolit la meitat d'una fita que em vaig marcar un dia sopant amb els meus companys  en el restaurant El asesino de Santiago, quan acabàrem el camí des de Sarria a Santiago: “Quan em jubile faré el Camí sencer des de ma casa en Paiporta. I ací estic, content perquè malgrat que es fa llarg l’he fet prou apresa, i sol. Supose que per a molts de vosaltres la dificultat era més la solitud que la distància. La veritat  que per a mi no és cap problema anar a soles, en realitat ho preferisc, només sent no haver-lo fet amb Ester. Puc dir que és l’única mancança que trobe, la separació d’Ester, encara que vam estar junts a Toledo i la setmana que ve ens veurem a Zamora, la trobe molt a faltar. Ester ha estat, és i, espere serà, la persona que m’ha fet i em fa més feliç, la dona de la meua vida, la persona que m’ha fet canviar la forma de pensar respecte que després de tres anys de relació la química pot ser la mateixa o anar a més.

Ahir dissabte vaig arribar a Àvila cap a la una i mitja, després de més de set hores de caminar. Ara encara que pesat, ja no fa calor, en realitat fins a les nou del matí passe fred, trobe a faltar fins i tot els guants la temperatura ronda els deu graus i, curiosament abaixa a les nou. M’he instal·lat a un hotel bonic la Sinagoga, només té finestres a la teulada és una andana, però àmplia i còmoda. La ciutat és molt bonica i espectacular no tant, per a mi, com Toledo, però les muralles i la gran quantitat d’edificis esglésies, catedral... és impressionant.

Avui diumenge he recuperat forces (veure foto del Xuleton d’Àvila) .Demà eixiré a Hernansancho. Supose que seran uns poblets molt xicotets que hauré de dormir a refugis un tant cutres, però és el Camino...