Abans que res explicar el que em passà anit.
Se m’havia oblidat les delícies de compartir amb més gent un alberg per a grups. Com els francesos es giten d’hora, vaig fer un esforç i me’n vaig anar a sopar a les 8,30 hora quasi de berenar. A les 9,30 entre a l’alberg i veig amb sorpresa que les llums estan apagades. Un nou pelegrí estava gitat al meu costat sentint la ràdio, despert, espanyol. En silenci li vaig dir bona nit. Els francesos ja dormien. Lògicament amb la llanterna, no he pogut més que preparar-me la motxilla, posar-me la ràdio i intentar dormir: a les 10 de la nit!!! De matí per suposat a les 5 ja estava despert. També amb la llanterna fiu totes les operacions matutines en silenci i vaig marxar plantejant-me si anava a tornar a compartir alberg. (mentre estic escrivint m’han cridat: Felix, els francesos que estan al mateix hostal, per dir-ho d’alguna manera, que jo, Hem estat xerrant un ratet)
L’etapa d’avui inoblidable si veieu el perfil que vaig penjar ahir, l’etapa era dura però no massa llarga, 26,5 km. A les 8 ja estava intentant desdejunar a Almorox, poble més interessant del que pensava. Parlant amb un senyor sobre el camí m’exp`lica que ell ja l’havia fet. Em recomana que no vaja pel camí de Santiago fins a San Martin, que ell ho ha fet per la carretera. I jo què faig? Que havia de fer, escoltar a una persona de la zona, caminadora i expert en el camí? Doncs no, el Fèlix prefereix anar pel camí. Greu error. Quan ja portava tres hores de camí ( si hagués anat per la carretera estaria aplegant) Comencen les penúries, això sí, el paisatge preciós, obrint i tancat portes per al ramat, passant junt a les vaques que em miraven com diguent “on va aquest boig”. Tot ple d’alzines i pins, pujades, tot el camí de pujada des que vaig eixir de bon matí, ara les pujades molt fortes barrejades amb baixades molt fortes, jo pujant i abaixant a quatre grapes, els bastons també compten, i girant cap a la dreta, ara a l’esquerra, sempre seguint les indicacions del beat que dissenyà el camí ( jo l’obligaria a fer l’etapa a genollons) Desfet, cansat, amb els dits dels peus adolorits de les baixades, (Senyor, si vols alguna cosa, digues-m’ho, per favor, no sé, una telefonada, un mail, però no em castigues així. Què voldrà el nostre senyor de mosatros? ) Quan ja era una hora avançada em trobe un cartell amb indicació: 6,2km 1h 30 m. Déu meu. Continue pujant, abaixant, què bonic el paisatge! Quan ja feia una hora i vint des del cartell em trobe un altre: 4, 10 km 1h 10m. En eixe moment, quan jo pensava trobar-me el poble i no el cartell, a més d’en recordar-me del dissenyador de la ruta, pensant si trobe un helicòpter me’n vaig a ma casa. I mentres continue pensant i en avió no haguera arribat abans a Santiago. Per no fer-ho més llarg, a les dos i mitja arribe a l’hostal. Em comenta l’hostaler que el majoral d’una de les finques que tenen obligació de deixar passar, s’ha dedicat a canviar els senyals i pintar-ne de grc per a què la gent no passe per la seua finca!!!
Ara, ja descansat i més tranquil, però encara molest, puc dir que és, possiblement, la pallissa més gran que m’haja pegat mai... però demà seguiré a Cebreros.
He anat a veure els toros de Guisando, Montse i Toni, els vegereu aquest estiu. Estan a la província d’Avila.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada